¿Que em passa? Es difícil d'explicar. Sóc d'aquestes persones que creuen en el Carpe Diem, s'ha de viure el moment, como si fos el teu últim alè, l'última inspiració d'aire que aniràs a sentir en el teu cos, l'últim bateg del cor, l'últim bombeig de sang que farà el teu organisme, l'últim pensament que passarà per la teva ment.
No visquis recordant el passat, però tampoc pensant en el futur, perquè sinó no viuràs el present. En el fons es complicat complir amb això. Els humans tenim tendència a viure pensant en el futur, ha fer plans casi sense donar-se'n compte. Quan som petits anhelem ser algú quan siguem majors, tenim un somni (que en el 80% dels casos no es compleix), convertir-nos en metges, bombers, policies, cantants, actors... lo típic vaja, o ens fixem en l'exemple dels pares: de que treballen, com es comporten, com parlen, com actuen. Creixem una mica més i veiem que hi ha coses que ens incumbeixen i que ni sabíem que existien, ¿que més dóna? nosaltres érem feliços jugant, pintant i rient, però estaven allí. De cop i volta ens donem compte de que estem en un lloc amb massa desordre, però, tampoc ens parem a pensar-hi massa. Més endavant comencem a ser nosaltres mateixos, a tenir una personalitat pròpia, a escoltar un tipus de música, a vestir-nos com ens dóna la gana, ha establir les nostres pròpies normes amb nosaltres mateixos... Fem amics i enemics.
Molts cops, ens sentim ¿frustrats? No sé si seria la paraula adequada. A vegades ens ve tot de cara o tot d'esquena, no sabem a on anar, que fer i amb qui comptar. De la vida de moment he après dos coses que els amics no sempre estan allí i que molts et fallen, i l'altre es que els camins que seguim, que hem d'escollir o que hem de dividir, molts cops s'entrellacen i es torcen i no son sempre els correctes. Però d'errors s'aprèn diuen, i que rere un clot vindrà una pedra, i després una pujada, però així es la vida, al cap i a la fi mai sabem que passarà demà.
Tant de pensar ja em fa mal el cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada